Tot i que el debat entorn de la creació d’una “Red Nacional de Silos y Graneros” sorgeix durant la República, no serà fins al 1944 quan s’elabori un Pla General de Sitges i Graners, amb una proposta inicial de 437 sitges i 631 graners distribuïts per tot l’estat espanyol. Els objectius primaris de la Xarxa Nacional de Sitges eren els de possibilitar la compra de tota la collita de blat als pagesos, conservar una gran reserva per garantir el consum, permetre la recepció als ports del blat d’importació i d’una eventual exportació, així com fer una bona manipulació del gra i una encertada selecció i tractament de llavors.

Entre els anys 1945 i 1986 es van construir 663 sitges i 275 graners amb una capacitat total de 2.684.947 tones. Cal tenir present que fins el mes de maig de 1984 el sector del blat funcionava en règim de monopoli estatal, i els altres cereals es trobaven sotmesos igualment a preus d’intervenció que garantien la seva compra per l’Estat a aquest nivell. La finalització del règim de monopoli i la posterior incorporació d’Espanya a la Unió Europea l’any 1986, va suposar una significativa reducció dels índexs d’utilització de les diferents unitats d’emmagatzematge. Des d’aleshores la xarxa bàsica d’emmagatzematge es va anar ajustant als successius convenis d’encàrrec de gestió amb les diferents comunitats autònomes.

Actualment, en desaparèixer l’antic SENPA (Servicio Nacional de Productos Agrarios), la majoria d’aquestes sitges i dipòsits han deixat d’utilitzar-se,  o si més no per al fi per al qual van ser construïts. Els agricultors porten directament el blat, en els seus tractors o en camions, a les fàbriques de farines o de pinsos, sense haver de ser emmagatzemat en la sitja. Això ha originat que algunes d’aquestes edificacions s’utilitzin amb finalitats diferents i altres hagin estat destruïdes.

Les sitges del SENPA eren i són edificis de gran alçada, gairebé tots amb el mateix tipus de construcció i fins i tot el color exterior. Són edificis emblemàtics, i ja històrics, construïts a les afores de les ciutats, no lluny de vies de comunicació, fins i tot a la mateixa estació del ferrocarril, si el poble comptava amb estació. D’aquelles més de 1000 construccions inicials actualment en el conjunt de tot l’estat se’n conserven 142.

L’any 1996 dues d’aquelles antigues grans sitges que formaven part de la Xarxa Bàsica, van ser traspassades a la Generalitat i són un referent del patrimoni industrial agroalimentari a les comarques de Lleida. Concretament són les de Bellpuig, de 12.000 tones de capacitat i gairebé 5.000 metres quadrats de superfície, i la d’Agramunt, de 7.500 tones de capacitat i 1.200 metres quadrats de superfície. A banda d’aquestes dues instal·lacions de la Xarxa Bàsica, també van ser traspassades 4 construccions de la Xarxa Secundària: dues a Lleida, una a Cervera i una altra a Balaguer.

Agramunt (Urgell)

Bellpuig (Urgell)