Cap a finals de la dècada dels anys 1940 l’Espanya franquista, de ple dins del moment més alt de la política econòmica autàrquica, va engegar diferents procediments per a trobar jaciments de gas i petroli que permetessin abastir i subministrar a tot el mercat estatal. Aquesta utòpica política econòmica i energètica es va iniciar amb diferents estudis de recuperació d’algunes mines de pissarres bituminoses que ja abans de la guerra civil espanyola (1936-1939) s’havien explotat de forma efímera i antieconòmica a Guardiola de Berguedà, Ripoll o Sant Joan de les Abadesses. Com era de preveure la seva viabilitat va quedar immediatament descartada.
A finals de la dècada de 1940 l’estat va engegar un ampli pla de prospeccions geològiques, privades i públiques, per a intentar localitzar alguna bossa de gas i/o petroli que fos susceptible de ser explotada comercial i econòmicament. Dels diversos sondejos realitzats gairebé tots ells van donar resultats negatius en quant a l’existència de petroli i, en aquells en que el resultat va ser positiu, el volum i característiques va desestimar-ne la seva explotació per inviable o antieconòmic. A la franja del nord de Catalunya, seguint una beta geològica que s’allarga fins a la província d’Osca i Navarra, es van realitzar sondejos a Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà), Vallfogona (Ripollès), Riutort (Berguedà), Tona (Osona), Sanaüja (Segarra), Boixols (Pallars Jussà) i Oliana i Bassella (Alt Urgell).
Els treballs de perforació a Oliana, tot i la rudimentària tecnologia emprada, van ser els que van durar més temps, els que van utilitzar més personal, els que van assolir el rècord de fondària perforat mai a l’estat espanyol durant molts anys (2.323 m.), i els que van deixar més restes físiques i patrimonials al territori, ja que a la torre inicial de perforació per a recerca, va seguir-hi la instal·lació d’un veritable pou d’extracció. L’any 1947 l’empresa CEPSA (Compañia Española de Petróleos), sota la direcció del geòleg Enrique Dupuy de Lôme i en col·laboració amb una filial de l’americana Gulf Oil, van iniciar aquests treballs, que van durar fins a 1957-1958. Posteriorment CEPSA va associar-se amb una filial de la companyia belga Petrofina per continuar els treballs d’explotació del jaciment fins ben entrada la dècada dels anys 1960 en que va haver de tancar les instal·lacions en no aconseguir els volums de producció necessaris per a fer-la rendible.