Cap a meitats del segle XVIII, durant el regnat de Carles III, es va començar a dissenyar el precedent de les modernes vies de comunicació terrestre de la Península. D’aquesta manera una de les principals actuacions previstes va ser el projecte de carreteres que facilités la comunicació entre Madrid i Barcelona i, per aquest motiu, es va procedir a la construcció de la carretera que, provinent de Tarragona i a través del port de l’Ordal, permetés una ràpida i fluida comunicació amb el pla de Barcelona i, a la vegada, la que arribava també a Barcelona des de Lleida. Per a poder portar a bon port aquest projecte es van haver de construir dues espectaculars i destacades obres d’enginyeria civil: el pont de Carles III, a Molins de Rei, (excepcional pont de 15 arcs realitatzat entre 1763 i 1767 sota la direcció de Pedro Martín Cermeño, i demolit l’any 1972) i el Pont del Lledoner, a cavall dels termes municipals de Vallirana i Cervelló (Baix Llobregat).
El Pont del Lledoner, a diferència del de Carles III, va tardar gairebé 30 anys a acabar-se donades les majors dificultats orogràfiques del territori, i no va entrar en servei fins el 1802. És una majestuosa construcció projectada, també, pels enginyers militars il·lustrats i format per dos pisos d’arcades, 9 a la part inferior i 13 a la superior, transitables pel seu interior per als vianants. És fet en pedra molt ben tallada i té 32 metres d’alçada i 120 de llargada. Un tram de la part superior va ser reconstruït l’any 1939 ja que va ser parcialment enderroc a les acaballes de la guerra civil però mantenint-se la originalitat de bona part de l’estructura i arcs. És l’element més destacat que es conserva actualment a Catalunya de l’enginyeria i l’obra pública de l’època de la il·lustració borbònica del segle XVIII.
Gravat d’època en el moment de la construcció del Pont del Lledoner