El passat divendres dia 19 es va inaugurar a Graugés (Avià, Berguedà) el primer espai musealitzat de la seva antiga colònia agropecuària. Aquest projecte, que porta per títol “Graugés, una colònia agrícola”, disposa de diferents espais i elements al llarg d’un interessant i acollidor recorregut. En l’espai actual que ara s’acaba d’inaugurar a tocar de la Casa Vella i de l’església, hi han diferents plafons i una maqueta de la colònia tal com era a finals del segle XIX, en el moment de la seva creació, bo senyalitzant i indicant els principals elements d’aquesta singular colònia.
El projecte que impulsa l’Ajuntament d’Avià es completarà amb l’edició d’uns díptics informatius per donar a conèixer la història i l’evolució de Graugés. A aquesta primera actuació, que ha tingut una inversió total de 265.000 €, li seguiran l’adequació d’altres tres espais museogràfics: un, que actualment s’està acabant de fer, al nucli històric d’Avià que explicarà l’economia agrícola, les tasques del segar i el batre i l’evolució del poble a l’entorn de l’agricultura. Un altre al Molí de Minoves, que s’està rehabilitant, i permetrà difondre la importància que van tenir els molins dels pagesos a l’Edat Mitjana. I finalment, el quart espai museogràfic es podrà trobar a la Plana i tractarà l’ús de l’aigua i l’energia hidràulica.
El llac principal de Graugés, amb una profunditat de 2 a 18 metres i una capacitat de 600.000 metres cúbics d’aigua, és el que actualment li dóna la singular fesomia d’aquesta colònia i del seu espai. Juntament amb els altres edificis i habitatges de la colònia agrícola, es va començar a construir l’any 1887 per iniciativa de l’industrial berguedà Agustí Rosal i Sala, propietari de la colònia tèxtil de Cal Rosal, aprofitant la fondalada del Torrentbó, en un lloc baix i amb un mur de 7 m d’espessor i 25 m d’alçada que va ser tractat amb silicat d’alumini pel costat en contacte amb l’aigua per fer-lo més resistent. El llac s’omple d’aigua provinent de la Riera d’Avià que arriba a través d’un canal que agafa l’aigua al seu pas per la casa Lluert (lloc on encara s’observa el canal i la resclosa per desviar l’aigua). Per regar la part alta de la finca es van construir altres basses-dipòsit als punts més elevats, pujant l’aigua del llac principal, durant la nit, amb l’energia elèctrica sobrant de la fàbrica de Cal Rosal que feia funcionar dues bombes de 100 CV. Hi havia oberts uns 16 quilòmetres de sèquies i hi havia instal·lats uns 2 quilòmetres de tubs de ferro Lavril que conduïen l’aigua als embassaments superiors des d’on es regaven els camps. Els estanyols de sota (Font de Sant Ramon) servien per emmagatzemar l’aigua sobrant de l’estany Gran i retornar-la a la riera, mentre que el del Carrer Nou recollia les aigües residuals de les granges. L’Estanyol de les Escoles actualment només s’omple amb aigua de la pluja.
El sistema d’estanys va convertir la finca en una gran explotació de regadiu, però també acomplia la funció d’ennoblir i distingir la propietat (la Torre) creant una zona d’esbarjo i jardí d’ús col·lectiu amb més de 6 hectàrees d’extensió on s’hi van plantar diferents espècies de plantes i arbres per tal de crear un jardí amb espècies que no eren autòctones com l’erable i el teix, espècies que es van aclimatar i que s’han escampat pels entorns de la Riera d’Avià.
